Aquests darrers mesos ha estat notícia el FEIL, el Fons Estatal d’Inversions Locals, els fons amb els que el Govern Zapatero pretén dinamitzar l’economia i frenar l’atur per la via de fer fer inversions als municipis, tot subvencionant-los amb els dits fons. En un primer moment semblaria una mesura molt oportuna i que pot beneficiar a un munt de gent, tant a aquelles persones que són a l’atur o que correrien n el risc de ser-hi –i que gràcies a aquesta intervenció tindran feina-, com a aquelles altres que pel fet de viure a un municipi es beneficiaran de les millores que s’hi duran a terme gràcies a aquesta mesura.
No obstant, si ens ho mirem més detalladament, no tot són flors i violes. Tant a nivell conceptual, com pel procediment que s’ha articulat per dur-ho a terme, com a resultes de la combinació dels dos nivells. En aquell primer pla, no ens podem estar de dir que és allò del pa per avui i la gana per demà (i encara diria més: pa sec per avui i molta, molta gana, per demà). Per una banda el volum de les subvencions no permet fer grans obres allà on realment caldrien, i per contra revesteix el caràcter d’un bon regal allà on potser menys ho necessitaven. I això ve donat pel fet que, la quantitat de diners que van destinats a cada Municipi, es determina en funció dels habitants: a resultes del que diem, els petits municipis que, en la seva majoria, estan més necessitats d’infrastructures i serveis, reben menys diners, no podent, per tant, dur a terme els grans projectes que els calen; i per contra els grans municipis, per definició més autosuficients –com pot ser un Barcelona, un Sabadell o un Hospitalet de Ll., per posar algun exemple-, podran fer les obres “més de luxe”, que havien anat posposant per no haver-se considerat urgents ni del tot necessàries. Amb tot plegat, també hem de fer referència al nivell d’endeutament públic que això suposa. En els moments de crisi actual les arques de l’Estat no estan per donar masses alegries (sabem que és així per lògica i per la informació que se’ns dóna, però és que també, des de Madrid, ens ho reivindiquen quan es tracta de negociar el finançament autonòmic!). I ho acabarem pagant els de sempre !!
Continuant amb el procediment, i al marge de les quanties assignades a cada municipi, ens trobem el limitat dels terminis: menys de tres mesos, certament no ha permès fixar a molts ajuntaments ni les prioritats per a fer una inversió d’aquestes característiques, ni tampoc l’elaboració d’un projecte sòlid que respongués als requeriments fixats. Aquesta circumstància ha ocasionat que per les presses, d’entre aquell grup de municipis que realment haurien necessitat una gran intervenció, s’hagin presentat –i només per presentar- projectes realment superflus o innecessaris, o que desvirtuen la finalitat del fons, (p.ex. s’ha parlat d’algun poble que, gràcies a la subvenció, estrenaran un nou camp de futbol amb gespa artificial, quan ja en tenien un de normal –recordem que la instal·lació d’una gespa artificial no pot treure a gaire gent de l’atur!- ). I contràriament, els municipis més grans, que sempre tenen algun projecte al calaix per quan vinguin les vaques grasses o s’acostin eleccions (pràctica que ja hem criticat des d’aquestes pàgines), han pogut presentar més actuacions amb més cara i ulls.
No queda gens clar, i els responsables del Govern en són conscients, que amb l’existència d’aquests fons es pugui frenar l’atur i provocar una activació econòmica. En una recent reunió amb un d’aquests responsables a Catalunya, s’insistia en que a partir de juny se’n veuria la traducció en les estadístiques de l’atur (i veuríem com pujaria l’ocupació). Preguntat per qui subscriu si tenien en compte les estadístiques de quan acabarien les obres (que coincidirien amb final d’any –recordem que l’execució dels projectes ha de tenir lloc al llarg del 2009-) es va obtenir el silenci en dues ocasions. Tot insistint, a la tercera em va respondre que, de moment, haurien aconseguit retardar el desastre (literalment va dir “capejar el temporal” de l’any 2009), i que per a després “ja veuríem” que passava. No creiem que el Govern d’un Estat s’hagi de limitar a previsions tant a curt termini, tot volent ignorar el futur: fent un paral·lelisme, recorda aquell incident en que uns navegants, a alta mar, van decidir prendre un bany i, enduts per la gresca del moment, es van oblidar de posar l’escala per a tornar a pujar al iot; o també com aquella persona que es deprimeix pel fet d’anar a l’atur i, per a superar el seu baix moment
