Entre els punts de l’ordre del dia del darrer Ple de l’Ajuntament del maig, hi havia la declaració de deserta de la licitació per a la concessió de sengles préstecs, que es demanaven per necessitats peremptòries de tresoreria i pel funcionament ordinari de la mateixa Corporació. Més enllà dels punts en si i de les votacions que poguessin motivar, el fet ens porta a plantejar vàries qüestions i fer diferents consideracions.
La primera d’elles és que l’Ajuntament de Camprodon no té crèdit. I és especialment greu que un ens públic, com un Ajuntament, no en tingui, de crèdit. Això ens porta a plantejar la segona consideració, que és el perquè: No té crèdit perquè, en part, ha estirat més el braç que la màniga. I diem “en part” perquè tampoc hem d’ignorar el moment de crisi actual. Però precisament per això, en aquest moment de crisi encarar grans inversions que, més d’una, segurament que tot i ésser útils o necessàries, no revesteixen un caràcter d’urgència sumaríssima, resulta com a mínim d’una temeritat més que manifesta.
Arribats aquí, hem de parlar d’una última reflexió, en relació a l’oportunitat o no de que un ens públic –com ara l’Ajuntament de Camprodon- s’endeuti per a dur a terme les activitats que li són pròpies. I n’hem de parlar amb una resposta positiva: es cert que un ens públic, quan no té prou recursos disponibles, s’ha d’endeutar per a assolir llurs objectius i prestar els serveis que li són propis. Però no és menys cert que ho ha de fer amb moderació i ponderant les circumstàncies. Posem el paral·lelisme amb aquella família que, amb recursos molt limitats i sense perspectives de millora, ha de fer front a la despesa que suposa reparar una nevera espatllada. No seria una temeritat que, havent de demanar un préstec per la nevera en demanés un altre per canviar el cotxe, tot i que el que ja tenen funciona bé ? Doncs és ben bé això.
Reconeixem que el tema de l’endeutament públic ja està amplament estudiat, amb principis amplament acceptats. I que una de les seves finalitats és la dinamització de l’economia, essent un instrument molt valuós per a poder-hi incidir tot fent coses. Són coneguts els treballs de l’economista Keynes en aquest sentit (essent uns bons seguidors seus precisament els equips de govern socialistes). Però fer un abús d’aquest instrument ja va massa enllà: és saltar-se justament aquella definició de “Economia” que diu que és l’aplicació de recursos limitats a necessitats il·limitades. I massa sovint s’obliden els socialistes que els recursos són realment limitats. I ara encara més. I per això en paguem i pagarem les conseqüències.
Ens hem referit a Camprodon pel que ens toca, però cal recordar que això passa en més d’un dels municipis del Ripollès, i també de tot Catalunya.
