Tornem amb el tema del finançament. Els motius que s’han emprat per a criticar el nou sistema són molts i molt variats, des de l’incongruència del que s’ha exposat fins a la insuficiencia de les xifres. I la majoria he de dir que els subscric. Però aquí, més que una crítica directe, voldria referir la desconfiança que em provoca el tema tal com s’ha presentat. I aquesta desconfiança vé donada justament pel tractament que els mateixos pares del sistema de finançament n’han donat a la opinió pública en general, començant pels mitjans i acabant per les seves intervencions directes. Enlloc de les explicacions clares i eentenedores relatives al nou mecanisme, s’han limitat cantar-ne les excel·lències.
El que era més senzill de fer era explicar que “2 + 2 = 4”. I llavors la gent podriem dir que 4 era molt o que era poc. Però no ho han fet així. Han començat a esposar unes xifres que no quadren per enlloc, insistint especialment en la bonesa d’aquestes. Ningú demanava que ens diguéssin si eren bones o no. Només voliem saber el “2+2=4”. I aquest afany d’explicar el bó que del que han fet, és el que fa desconfiar.
Fins i tot, per explicar-ho, els socialistes han fet –el cap de setmana posterior a l’acord, aquest estiu- una espècie de campanya en mercats i places tot fent justificacions sense massa fonament. I això és el que ens fa recordar la máxima llatina del títol: les excuses que no es demanen són una acusació manifesta de qui les fa, de que hi ha quelcom de malament. Que hagin de fer tantes explicacions és l’autoacusació de que ho han fet malament. De que el nou sistema, no solament no és bó, sino que amaga alguna cosa perniciosa, algún secret inconfessable possiblement més enllà dels números que no quadren. Això al marge de que més d’una de les explicacions donades tracten directament d’imbècil al personal (només recordar al Conseller Castells dient que si sortiem de la crisi i l’economia anava bé els ingressos podrien ser superiors: es va oblidar de dir que si ens tocava la lotería seriem rics!!!), però aquest fer ja en parlarem un altre moment.
No sols no s’ha fet bé, sinó que hi ha quelcom d’amagat, i ja ho veurem amb el temps. I els mateixos socialistes (i associats) ens ho venen a confessar: “excusa non petita acusatio manifesta” (insistim: l’excusa no demanada és una (auto)acusació manifesta).
