Per variar una mica, volia parlar d’algun tema que no tingués res a veure amb la política. Volia parlar d’algun dels preciosos paratges de la nostra comarca. I també de qüestions més profundes no vinculades especialment amb cap paisatge. Però, quan estava començant a fer-ho, va saltar a primera plana la qüestió del fiasco del Sr. Hereu, batlle de Barcelona, en relació a la pretesa reforma de l’Avinguda Diagonal d’aquesta ciutat. I he pensat que el tema, malgrat tornar a caure en la crítica política, realment s’ho valia. La realitat fa que torni a parlar de política.
Els fets: un alcalde amb por de passar sense pena ni glòria busca fer soroll per a que es parli d’ell. Amb aquesta finalitat s’empesca –ell solet, ja que fins i tot sorprèn a molts dels seus- unes Olimpíades d’Hivern a Barcelona; i veient que amb això no en tindrà prou (doncs la seva realització és realment incerta, ja que depèn de tercers), s’empesca reformar una de les Avingudes símbols de la ciutat –la Diagonal-, passant per sobre del seu caràcter històric, urbanístic i de referent per a tothom (fins i tot diria que, a la seva manera, és una icona de Barcelona). Però veu que si es limita a fer la reforma per Decret, no sols parlaran malament d’ell ara, sinó que pot veure compromès el seu futur. Aleshores li surt la idea de muntar una consulta popular (oh, què demòcrata que sóc!, pensava ell), això sí, degudament controlada: limitant les possibilitats de que votin aquells que li serien incòmodes (els molts usuaris que pel fet de no ser legalment barcelonins no hi poden, ni podem, dir res), afavorint que ho facin aquells que se’ls suposa favorables (jovent menor de 18 anys i emigrants), i muntant una gimcana per a tots aquells que intentin votar d’una forma diferent a la que ell té programada (la famosa opció C, que es mantenia oculta, ja no sols en els sistemes informàtics, sinó també “físicament” –en butlletes i publicitat-). I a sobre, gastant per a dur a terme tot aquest muntatge, la fotesa de més de tres milions d’euros. La inoportunitat de fer despeses d’aquest tipus justament ara, amb la crisi i l’anunciat retall de despesa pública és pregona. Tot amanit amb una pèssima organització i un gran desgavell (que provoca que ni ell mateix sàpiga si ha votat realment, i que el cap d’un dels grups de l’oposició veiés que algú ja havia votat per ell).
El desenllaç: feta la consulta, es presenta a votar un número molt reduït de persones, votant massivament la opció C, que ve a dir que la Diagonal no es toca. Davant d’aquest contratemps, fa dimitir un tinent d’alcalde com a responsable de tot el desgavell, aferrant-se a la seva cadira com si amb ell no anés la cosa (quan abans del desgavell se’n penjava les medalles).
Conclusions: infinites. No tinc espai per a exposar-les totes. Però la majoria passen per veure que, de fet, aquest és el modus operandi del partit que ens governa (o potser desgoverna?). Passa per veure una lliçó de democràcia molt curiosa (de la seva democràcia, és clar): quan una cosa no va bé, el dirigent ha de fer dimitir el seu subordinat immediat. La culpa mai és pròpia, sinó dels altres. Quan es fa una cosa malament i inoportunament (ni era apropiat intentar modificar la Diagonal, ni ara era el moment –per raons econòmiques i d’oportunitat política-), es fa com si la cosa no anés amb un. Si es munta una consulta, s’ha de fer el possible per a controlar-ho tot i garantir uns resultats favorables (i sobretot menystenir els ciutadans). I podríem anar seguint....
Però el trist és que tot això també ho veiem reflectit, evidentment en un altre nivell i a una altra escala (inclòs en un grau diferent), en els llocs de les nostres contrades on governen aquesta gent (em venen al cap molts episodis, com p.ex. la reacció de l’equip de govern de Ripoll davant la consulta organitzada per la oposició, també alguna de les sortides de tó a Camprodon...., o tants d’altres). Tot plegat una lliçó de democràcia.
