A aquestes alçades de l’estiu podem començar a dir que ja s’acosta la tardor. Estem arribant a la fi d’un cicle natural que es repeteix cada any i que, per aquesta mateixa causa, no solament no crida l’atenció sino que sembla massa obvi parlar-ne.
Pero no és de les estacions de l’any del que voldria parlar, sinó del que suposen aquestes: els cicles naturals que es repeteixen periódicament, i dels cicles no tan naturals que, no per això, deixen de repetir-se. Aquests els podem trobar en molts i molt diferents àmbits: des del mateix “cicle” vital de les persones, fins a l’economia, la societat, els costums i, com no, també a la política. I assumint el risc de ser considerat un pesat que reitera en excés els seus arguments, voldria fixar-me en aquest darrer aspecte.
També en la cosa pública es repeteixen i acaben diferents cicles. I parlariem de la fi cicle psoecialista: a nivell de la Generalitat ja portem dos tripartits, a nivell de l’Estat estem a la segona legislatura, i si a nivell local són moltes i diferents les realitats –amb altres actors fent el seu paper-, pel que a nosaltres fa, a Camprodon, som al final de la quarta legislatura que també posarà fi a un cicle.
Em retreuran que, en aquest darrer cas, no es correspon la durada amb els anteriors. I és veritat, però això no afecta al que dèiem. Simplement que potser –i dic només “potser”- han sabut gestionar la durada del seu cicle. Però el final d’aquest arriba inexorablement per més bé que hagin sabut gestionar el seu final. I qualsevol maniobra encaminada a aquest fi converteix en inapel·lable el moment final. Són coses del destí, i el destí de tot és l’arribada al seu final. Com diu l’escriptor libanès Amin Maalouf en el seu magnífic assaig “Les identitats que maten”, el destí és com el vent que bufa contra aquell vaixell de vela en la immensitat del mar: només la perícia del navegant sabrà treure’n partit en la mesura del possible, però el que no depèn d’ell és que el vent bufi més fort o que deixi de bufar. I el que provoca la fi del cicle actual bufa fort. No estem, amb això, lloant la gestió que han fet a Camprodon. Evidentement que uns quants encerts hi pot haver hagut. Però també, i molts més, desencerts.
Aquests desencerts potser han estat més palmaris en els àmbits més amplis de la Generalitat i l’Estat, i en molts municipis diferents a Camprodon, però tot i tenir diferents intensitats, han ocorregut a tot arreu. Arribats a aquest punt final, només resta felicitar-los pels suposats encerts que hagin pogut tenir, i recriminar tota la resta (que és més) tot recordant-los que ara comença el canvi, i que hauran d’esperar a la fi del proper cicle, que com a mínim esperem que duri el doble que el seu. Perquè el canvi que ara s’acosta és un canvi a millor. I això procurem els que hi som al darrera.
